L‘escalada que proposem és la combinació de dos vies: la Glòria, que ens permet escalar la Miranda de Can Jorba i l’Aresta Brucs, que ens mena fins al cim de l’Agulla de Can Jorba. Es tracta de dues escalades totalment diferents; mentre la Glòria és de concepció moderna i molt ben equipada, l’Aresta Brucs, totalment…
Es tracta potser de la millor via de la Paret de la Codolosa, ben equipada per no patir gens i amb roca de primera. La via, curta com totes les de la Codolosa, es compon de dos tirades del tot diferents: Una primera fàcil, on es superen una sèrie de ressalts amb la major elegància…
La primera cosa que crida l’atenció d’aquesta via és el tipus de roca, combinació de calcari i conglomerat, que a primer cop d’ull ens fa dubtar de la seva solidesa. Després, a mida que anem guanyant metres, ens adonem que els nostres dubtes són infundats. La via és ràpida i sostinguda, permet-nos guanyar el cim…
De vegades hi ha escalades que ens sorprenen, sobretot quan d’entrada no hi tenim posades gaires expectatives. És el que passa amb la Via d’En Martí: Bona roca (tot i que hi ha algun tram dubtós), atlètica, continua, variada i amb un darrer llarg en diedre 100% diversió. Si a això li afegim un entorn…
Aquesta via, oberta l’abril de 2009 per l’Antxi i en Llorenç, ens permet descobrir un dels racons més desconeguts del Solsonès: Vilamala. El conglomerat no és de la millor qualitat, però sí que és més bo del que podíem pensar d’entrada. La via és divideix en dues parts, una primera, una mica més descomposta, que…
La Redrum és una de les vies més repetides de Cap del Ras. Es tracta d’un itinerari de tall clàssic, que en la seva part baixa evita un parell de sostres i acaba sortint per dalt de la manera més directa. Com la majoria d’itineraris d’aquest sector la gran pega és la falta de continuïtat…
Just a l’esquerra de la popular Om Mani Padme Um de l’Agulla de l’Arbret trobem l’Aitor, una via d’un caire radicalment diferent i del tot recomanable. Al contrari que la seva veïna, l’Aitor és una via que conserva l’essència de l’escalada d’Agulles: escalada sobre plaques excel·lents, equipada per sota i amb les assegurances només allà…
Just a l’esquerra de la popular Rataplan trobem “La que hi faltava”, una via de característiques molt similars: grau assequible, vertical, roca de primera i molt ben assegurada (encara que no arriba a l’extrem de la seva il·lustre veïna). En definitiva, una via d’escola que amb el recent re-equipament pot servir per descongestionar la Rataplan.
En Joan Vidal va obrir aquesta via la tardor del 2008 amb una línia força lògica on hi predomina l’escalada artificial. Haurem d’esforçar-nos en algun pas llarg per poder gaudir d’un intens final per abastar el cim de l’agulla. La via es troba totalment equipada i tindrem ombra al matí i sol per la tarda.
La Senda del Àngels és una combinació de varies vies a la cara oest de la Portella Gran que dona com a resultat una escalada variada i del tot recomanable. Una primera tirada exigent i un estètic tercer llarg són motiu suficient per fer-hi una visita i gaudir d’una bona ombra els calorosos dies d’estiu.
Original, plaent i fresca, la Lapònia és una via ideal pels matins d’estiu calorosos, amb ombra fins ben bé les tres de la tarda. És una bona opció per quan vulguem gaudir d’una escalada amb poc compromís en un lloc ple d’encant que per sí mateix és mereix una visita.
El Lloro és una d’aquelles agulles que fan de Montserrat un lloc únic. Quan venim del nord i veiem la seva silueta no podem parar-nos de preguntar com s’aguanta? Qui l’ha posat allà?… I tot seguit ens envaeixen unes ganes incontrolables de pujar al seu cim. Hi ha diferent maneres de pujar al Lloro, des…
Tot i que el nom ens pugui fer pensar el contrari la via ens ofereix una escalada fonamentalment en placa (només escalarem en diedre els últims metres del darrer llarg). Continua, ràpida i d’un grau assequible, la podriem comparar amb la propera Funció Clorofíl·lica però un xic més exigent.
La Xavi Rosell és una deliciosa via al vessant sud-est del Bisbe que pot recordar, per la seva estètica, la via Normal de la Bola de la Partió. Malgrat el seu curt recorregut ens ofereix un primer llarg en lliure sobre molt bona roca i una segona tirada amb un artificial d’allò més suggeridor. És…
Anar a Frares és sinònim de tranquil·litat; la llarga aproximació tira a molta gent enrere, però, per contra, ens ofereix uns paisatges i unes vistes que mai ens deixaran indiferents. La via Josep Rigol Romeu, oberta pels germans Masó, és una manera força agradable d’enfilar-nos dalt del cap de la Monja.
La Trompa de l’Elefant és un dels monòlits més característics de Montserrat. A les seves parets si han traçat línies que s’han convertit en grans clàssics de la història de Sant Benet: la Cerdà-Pokorski, l’Anglada-Guillamón, la Boy-Roca… Una altra clàssica que no pot faltar a la llista d’un bon montserratí és la GEDE, re-equipada pel…
La Pique Longue és una via que es divideix en dos parts: dues tirades inicials per un contrafort i cinc tirades més per l’agulla pròpiament dita. Generosament equipada, amb un V grau mantingut i rocam de bona qualitat. Amb aquestes característiques només ens queda fruir d’una escalada relaxada i les bones vistes sobre el Monestir…
Tot i que a primer cop d’ull el vessant sud de la Roca Narieda ens pot semblar poc atractiu (vegetació i poca verticalitat) el cert és que amaga uns quants itineraris de gran bellesa sobre un calcari excel·lent. “Postres de Músic” és la primera via oberta a la paret; un itinerari de més de 600…
L‘Olga Frontera és una via de tall clàssic, pràcticament equipada. Tot i que l’aspecte a priori pot semblar poc engrescador, ens trobem amb una roca de prou bona qualitat i passatges “disfrutons”. En definitiva, una via accessible per un dia d’escalada relaxada en un entorn magnífic.
L‘Òpera prima és una de les vies “clàssiques” de la cara est del Gorro Frigi. Totalment re-equipada amb parabolts per Guillem Arias, un dels seus aperturistes, ens ofereix una ascensió directa, mantinguda i sobre molt bona roca.
Situada entre Oliana i Coll de Nargó, la Paret Bucòlica té una bona oferta d’itineraris, essent Terra de Dinosaures una de les opcions més assequibles. Aquesta via, que corre a la dreta de Bàlsam de Tigre, ens ofereix una escalada variada sobre roca generalment de molt bona qualitat, amb alguns passos aïllats més difícils que…
La Primavera Marciana té com a principal al·licient la superació del gran sostre de la Miranda del Pas del Príncep. Si a això li sumem un primer llarg vertical i “disfruton” en un entorn tranquil i amb roca de bona qualitat és molt difícil trobar una excusa per no tastar aquesta via.
La via ressenyada és una sencilla escalada unió de dos vies: la Bego-Kush, que arriba fins a la tercera reunió i va ser oberta l’any 1999 i la Miguel-Kush que va des de la r3 fins al cim de l’agulla. En total 240 metres d’escalada que no passen de IV+.
La Normal de la Paret de la Formiguera és una línia senzilla ideal per iniciar-se en via llarga. Acabar per la variant Sortida Directa li dóna una mica més de caràcter. Al tractar-se d’una via ràpida es converteix en una bona opció per combinar amb altres rutes de la paret com la Martinetti o la…
Pel nom i la llargària la via del Curset pot semblar poca cosa. Res més lluny de la realitat, es tracta d’una via de dificultat mitja, sostinguda i variada. Ideal per combinar amb itineraris més llargs de la Pala Alta, com ara el Diedre Blanqueta o la Mariola Motors. El traçat del segon llarg difereix…
L‘avi trepador és una via que es travessa un seguit de plaques verticals de bona roca permetent-nos gaudir d’una escalada divertida i sense pretencions. L’itinerari està perfectament equipat amb espits, essent aquests més abundants a les parts més difícils. L’única pega és que no sigui més llarga, doncs se’ns fa curta. Escalada recomanable que es…
La Martinetti és una ràpida i entretinguda via situada a la paret Formiguera, a Sant Llorenç de Montgai. Tot i que a simple vista la pedra sembla bastant discreta, quan comencem a escalar trobem que no és així. L’escalada és divertida i sostinguda; llàstima que no sigui més llarga. Tot i això la podem combinar…
El Camí de l’Alsina té dues parts clarament diferenciades, per una banda estan els dos primers llargs, amb la roca força polida que fan que l’escalada es torni incòmoda i un pèl desagraïda. Per l’altra ens trobem la resta de la via, amb una línia molt maca, roca excel·lent i un dels V més disfrutons…